diumenge, 26 de novembre de 2017

Marxar...

Pendre la decisió de marxar no és fàcil, gens fàcil. No som conscients de tot el que implica aquesta decisió: perdre el teu dia a dia, canviar el tipus de contacte amb els teus, família i amics; la manera de fer les coses; el menú diari; la manera de relacionar-se amb els altres. Els canvis fan respecte (fins i tot por?), significa renunciar a moltes coses però alhora significa també obrir un ventall de possibilitats inimaginables.

En el meu cas personal sempre (des de ben petita) que havia dit que viuria a Roma i aquella idea seguia ressonant dins del meu cap però el pas costava, sempre hi ha excuses per no donar-lo, però un dia mirant per internet vaig començar a buscar, tot i no estar-ne convençuda, ofertes com a au-pair a la ciutat eterna, i de seguida vaig rebre una proposta interessant. En un primer moment vaig sentir por, incredulitat, poc a poc comentat-ho amb algunes persones i veient la seva reacció (sorprenentment tothom n'estava encantat!) i les seves paraules: Que bé! És el que sempre havies volgut! I tant que ho has de fer! vaig començar a pensar-hi seriosament i tot i no estar-ne al 100% convençuda ho vaig fer. 

Diuen que marxar és una decisió valenta, ja m'ho havien dit quan vaig marxar a Londres però no hi vaig fer molt de cas, suposo que perquè per dins estava morta de por i en aquell moment no creus que siguis valent, sinó que simplement segueixes una corrent on no saps ni com hi has entrat (almenys així va ser en el meu cas), és un provo a veure, sempre puc tornar; cosa que dóna una sensació de seguretat.

Els inicis no són fàcils però poc a poc (a vegades massa poc a poc...) vas trobant el teu lloc i et vas adaptant a tot allò que al principi era nou i que ara ja és rutina. Veure't completament sol en un ambient desconegut intimida, la necessitat de conèixer gent nova porta a fer coses que segurament en el teu àmbit anterior no t'havies ni plantejat i porta a crear relacions molt intenses amb gent que en una altra situació potser no hi hauries ni creuat una paraula, gent com tu, que sap com et sents i que et pot entendre; m'agrada anomenar-lo l'efecte "Gran Hermano" perquè és allò que sempre explicaven els concursants (en les primeres edicions) que dins d'aquella casa els sentiments es magnifiquen, i això passa també quan ets fora. Tot i això també és molt difícil arribar a conèixer realment la gent i els moments de soledat són molts, potser no soledat física però si espiritual (per dir-ho d'alguna manera). Hi ha moments de frustració i llàgrimes, fins i tot penediment, marxar és tenir moments de voler engegar-ho tot a la merda i tornar enrere, de preguntar-te: Què estic fent? marxar és sentir-se perdut moltes vegades, sentir que estàs remant enmig d'un oceà sense veure la terra per cap costat; tot i això també hi ha moments de felicitat quan l'acció més simple de totes et surt bé i veus que les coses progressen, perquè ho fan. 

Trobes a faltar moltes coses, coses que potser abans no havies donat importància. Els aniversaris dels més propers, les celebracions familiars o d'amics, els naixements, les notícies importants que arriben per escrit perquè és difícil cara a cara o via skype; tot són dates agredolces en que t'agradaria que realment existís aquell "canvi de lloc instantani del Son Goku, per poder córrer al costat dels teus (que encara que hagis marxat segueixen i seguiran sent "els teus") per abraçar-los en els moments complicats o per estar al seu costat celebrant qualsevol cosa, o simplement compartint un cafè. Marxar és rebre un missatge que et diu: Et trobo a faltar i que els ulls se t'omplin de llàgrimes al mateix temps que somrius; missatges sincers i plens de sentiments intensos.

Marxar és també oblidar una mica la teva pròpia llengua, dubtar quan parles amb els teus de com es diu una paraula o traduir directament d'una llengua que ha esdevingut la teva de cada dia i sentir-te a vegades estúpid però riure. És descobrir noves expressions i paraules i adonar-te que en la pròpia llengua no hi ha una traducció exacta del concepte i incorporar-la creant una llengua pròpia amb una mica de cada; adonar-te que a vegades penses en una llengua estrangera amb la que no has crescut i sorprendre't però al moment estar content perquè això significa que estàs integrat.

I quan tornes uns dies, sempre amb l'agenda amunt i avall intentant quadrar amb tothom, esmorzar amb un, vermut amb un altre, dinar amb un tercer, cafè amb un quart i sopar amb algú altre encara; intentar ajuntar gent per poder allargar una mica més els temps junts. és com diu el Miquel Blanchs i Piqué en el seu blog (https://mikbp.wordpress.com/2017/07/29/ser-un-guiri-a-casa-teva/): És veure a tothom i no tenir temps per estar amb ningú). És intentar posar-se al dia evitant els detalls del dia a dia, perdre's en algunes converses perquè no saps de què es parla, que comparteixin records dels que tu ja no formes part i sentir que t'hagués agradat ser-hi. És conèixer els petits quan ja no són tan petits i perdre't com creixen i veure que quan els retrobes no saben qui ets i que et mirin estrany. Són aquelles abraçades en que esclates a plorar sense saber ben bé perquè, quan totes aquelles emocions fins al moment contingudes es deixen anar de cop. És no saber ben bé què explicar quan et pregunten i respondre sempre a les mateixes preguntes. És passejar de nou pels carrers i llocs que t'han vist créixer i emocionar-te, veure com han tancat algunes botigues i les noves que s'han obert; és trobar-ho tot igual però diferent.

Aquesta és per mi una de les coses més difícils d'explicar: trobar-ho tot igual però diferent, perquè és llavors quan te n'adones del pas que has fet, de que la realitat del lloc i dels teus segueix bastant igual però que ja no és la teva, que tu ja no encaixes en aquell espai on abans encaixaves perfectament. Adonar-te que tu també has canviat... que ja no ets la mateixa persona que va marxar, que has guanyat coses però n'has perdut d'altres, un xoc amb una realitat ambigua i que desperta sentiments contradictoris i melancòlics recordant com era i recordant que tu hi formaves part.

Acomiadar-se de nou de la gent és sempre delicat, i sempre la mateixa pregunta: quan tornes a venir? i haver de respondre, no ho sé... intentaré que no passi molt de temps però no ho puc assegurar, tan aviat com ho sàpiga us escric i ens organitzem. Carregar la maleta d'embotit, sobretot fuet, secallona i llom; aquelles coses a les que estaven tan acostumat i que te n'adones que no existeixen i que aprens a racionar per no quedar-te sense. Anar amb la maleta una mica buida per portar cap aquí allò i allò altre i anar acumulant aquelles petites coses que són importants o aquelles peces de roba i sabates que tenies mig abandonades.
És acostumar-te als aeroports, conèixe'ls amb els ulls tancats, saber on pots comprar l'aigua una mica més petita i més barata, on una revista, o cap a quina part estan aquelles botigues per passar l'estona i fer l'espera més curta. Saber moure't amb una maleta de mà amunt i avall amb una habilitat que no hauries mai pensat de poder adquirir.

Perquè ja no sé on és casa meva però estic contenta d'haver fet aquest pas, perquè són molts els moments durs però també ho són els moments bons; perquè he conegut persones extraordinàries, perquè he viscut coses que ni hagués somiat mai, perquè he sentit coses que d'una altra manera no hagués pogut fer. Per tot això (de moment) aquí seguiré, intentant seguir endavant!


Cap comentari:

Publica un comentari