Marxar...

Pendre la decisió de marxar no és fàcil, gens fàcil. No som conscients de tot el que implica aquesta decisió: perdre el teu dia a dia, canviar el tipus de contacte amb els teus, família i amics; la manera de fer les coses; el menú diari; la manera de relacionar-se amb els altres. Els canvis fan respecte (fins i tot por?), significa renunciar a moltes coses però alhora significa també obrir un ventall de possibilitats inimaginables.

En el meu cas personal sempre (des de ben petita) que havia dit que viuria a Roma i aquella idea seguia ressonant dins del meu cap però el pas costava, sempre hi ha excuses per no donar-lo, però un dia mirant per internet vaig començar a buscar, tot i no estar-ne convençuda, ofertes com a au-pair a la ciutat eterna, i de seguida vaig rebre una proposta interessant. En un primer moment vaig sentir por, incredulitat, poc a poc comentat-ho amb algunes persones i veient la seva reacció (sorprenentment tothom n'estava encantat!) i les seves paraules: Que bé! És el que sempre havies volgut! I tant que ho has de fer! vaig començar a pensar-hi seriosament i tot i no estar-ne al 100% convençuda ho vaig fer. 

Diuen que marxar és una decisió valenta, ja m'ho havien dit quan vaig marxar a Londres però no hi vaig fer molt de cas, suposo que perquè per dins estava morta de por i en aquell moment no creus que siguis valent, sinó que simplement segueixes una corrent on no saps ni com hi has entrat (almenys així va ser en el meu cas), és un provo a veure, sempre puc tornar; cosa que dóna una sensació de seguretat.

Els inicis no són fàcils però poc a poc (a vegades massa poc a poc...) vas trobant el teu lloc i et vas adaptant a tot allò que al principi era nou i que ara ja és rutina. Veure't completament sol en un ambient desconegut intimida, la necessitat de conèixer gent nova porta a fer coses que segurament en el teu àmbit anterior no t'havies ni plantejat i porta a crear relacions molt intenses amb gent que en una altra situació potser no hi hauries ni creuat una paraula, gent com tu, que sap com et sents i que et pot entendre; m'agrada anomenar-lo l'efecte "Gran Hermano" perquè és allò que sempre explicaven els concursants (en les primeres edicions) que dins d'aquella casa els sentiments es magnifiquen, i això passa també quan ets fora. Tot i això també és molt difícil arribar a conèixer realment la gent i els moments de soledat són molts, potser no soledat física però si espiritual (per dir-ho d'alguna manera). Hi ha moments de frustració i llàgrimes, fins i tot penediment, marxar és tenir moments de voler engegar-ho tot a la merda i tornar enrere, de preguntar-te: Què estic fent? marxar és sentir-se perdut moltes vegades, sentir que estàs remant enmig d'un oceà sense veure la terra per cap costat; tot i això també hi ha moments de felicitat quan l'acció més simple de totes et surt bé i veus que les coses progressen, perquè ho fan. 

Trobes a faltar moltes coses, coses que potser abans no havies donat importància. Els aniversaris dels més propers, les celebracions familiars o d'amics, els naixements, les notícies importants que arriben per escrit perquè és difícil cara a cara o via skype; tot són dates agredolces en que t'agradaria que realment existís aquell "canvi de lloc instantani del Son Goku, per poder córrer al costat dels teus (que encara que hagis marxat segueixen i seguiran sent "els teus") per abraçar-los en els moments complicats o per estar al seu costat celebrant qualsevol cosa, o simplement compartint un cafè. Marxar és rebre un missatge que et diu: Et trobo a faltar i que els ulls se t'omplin de llàgrimes al mateix temps que somrius; missatges sincers i plens de sentiments intensos.

Marxar és també oblidar una mica la teva pròpia llengua, dubtar quan parles amb els teus de com es diu una paraula o traduir directament d'una llengua que ha esdevingut la teva de cada dia i sentir-te a vegades estúpid però riure. És descobrir noves expressions i paraules i adonar-te que en la pròpia llengua no hi ha una traducció exacta del concepte i incorporar-la creant una llengua pròpia amb una mica de cada; adonar-te que a vegades penses en una llengua estrangera amb la que no has crescut i sorprendre't però al moment estar content perquè això significa que estàs integrat.

I quan tornes uns dies, sempre amb l'agenda amunt i avall intentant quadrar amb tothom, esmorzar amb un, vermut amb un altre, dinar amb un tercer, cafè amb un quart i sopar amb algú altre encara; intentar ajuntar gent per poder allargar una mica més els temps junts. és com diu el Miquel Blanchs i Piqué en el seu blog (https://mikbp.wordpress.com/2017/07/29/ser-un-guiri-a-casa-teva/): És veure a tothom i no tenir temps per estar amb ningú). És intentar posar-se al dia evitant els detalls del dia a dia, perdre's en algunes converses perquè no saps de què es parla, que comparteixin records dels que tu ja no formes part i sentir que t'hagués agradat ser-hi. És conèixer els petits quan ja no són tan petits i perdre't com creixen i veure que quan els retrobes no saben qui ets i que et mirin estrany. Són aquelles abraçades en que esclates a plorar sense saber ben bé perquè, quan totes aquelles emocions fins al moment contingudes es deixen anar de cop. És no saber ben bé què explicar quan et pregunten i respondre sempre a les mateixes preguntes. És passejar de nou pels carrers i llocs que t'han vist créixer i emocionar-te, veure com han tancat algunes botigues i les noves que s'han obert; és trobar-ho tot igual però diferent.

Aquesta és per mi una de les coses més difícils d'explicar: trobar-ho tot igual però diferent, perquè és llavors quan te n'adones del pas que has fet, de que la realitat del lloc i dels teus segueix bastant igual però que ja no és la teva, que tu ja no encaixes en aquell espai on abans encaixaves perfectament. Adonar-te que tu també has canviat... que ja no ets la mateixa persona que va marxar, que has guanyat coses però n'has perdut d'altres, un xoc amb una realitat ambigua i que desperta sentiments contradictoris i melancòlics recordant com era i recordant que tu hi formaves part.

Acomiadar-se de nou de la gent és sempre delicat, i sempre la mateixa pregunta: quan tornes a venir? i haver de respondre, no ho sé... intentaré que no passi molt de temps però no ho puc assegurar, tan aviat com ho sàpiga us escric i ens organitzem. Carregar la maleta d'embotit, sobretot fuet, secallona i llom; aquelles coses a les que estaven tan acostumat i que te n'adones que no existeixen i que aprens a racionar per no quedar-te sense. Anar amb la maleta una mica buida per portar cap aquí allò i allò altre i anar acumulant aquelles petites coses que són importants o aquelles peces de roba i sabates que tenies mig abandonades.

És acostumar-te als aeroports, conèixe'ls amb els ulls tancats, saber on pots comprar l'aigua una mica més petita i més barata, on una revista, o cap a quina part estan aquelles botigues per passar l'estona i fer l'espera més curta. Saber moure't amb una maleta de mà amunt i avall amb una habilitat que no hauries mai pensat de poder adquirir.

Perquè ja no sé on és casa meva però estic contenta d'haver fet aquest pas, perquè són molts els moments durs però també ho són els moments bons; perquè he conegut persones extraordinàries, perquè he viscut coses que ni hagués somiat mai, perquè he sentit coses que d'una altra manera no hagués pogut fer. Per tot això (de moment) aquí seguiré, intentant seguir endavant!

Deconnexió quotidiana

Hola hola!

Avui trenco una mica amb la temàtica habitual del blog, la veritat és que fa bastant de temps que no faig vacances :(. Bé, a l'agost sí que uns dies vaig estar a Burgos a veure si algun dia m'animo a explicar l'experiència.

Avui us volia parlar del fet de començar de nou en una altra ciutat, en un altre país; un lloc on no coneixes ningú i en el que les costums són diferents. El principi com sempre mai és fàcil i són bastants els moments en que et preguntes si ha valgut la pena, però el temps poc a poc posa les coses al seu lloc. Conèixer gent pot costar una mica i tot i que al principi sempre havia evitat relacionar-me amb altres immigrants com jo, al final veus que es la millor opció i poc a poc vas formant el teu grup i coneixent més i més gent locals i foranis. Cal dir que les noves tecnologies i les xarxes socials poden ser una gran ajuda per trobar grups o activitats que serveixen per conèixer gent.

prop del Tamesis entre Richmond i Kingston upon Thames

 Ja vaig experimentar els primers 2 mesos que vaig passar a fora (a Pisa fa gairebé 5 anys ja!) que les amistats que es fan mentre ets fora són d'una altra manera, a vegades ho he anomenat l'efecte "gran hermano" i és que tot és molt més intens i de seguida es crea un lligam fort amb gent que fa poc que coneixes, ens agradi o no som éssers socials i necessitem de la companyia dels altres, i per molt que tots necessitem també moments de tranquil·litat i soledat també en altres moments necessitem estar en contacte amb altres per no sentir-nos sols i el millor d'estar amb altres que estan en la mateixa situació que tu és que poden entendre com et sents. Estant fora sovint trobes a faltar coses del lloc d'origen i persones amb qui la distància poc a poc va quebrant la relació i el fet de poder-ho compartir amb els que com tu saben que se sent ja ajuda moltíssim (com una teràpia de grup...).

palau de Villa Pamphilij

També poc a poc vas descobrint llocs nous i que t'aporten tranquil·litat, llocs on desconnectar. A mi personalment m'agrada molt llegir i disfruto anant a algun parc quan fa sol i seient a un banc o sota l'ombra d'algun arbre mentre em transporto a un altre món més o menys llunyà, més o menys real. Ja els 6 mesos que vaig passar a Londres sovint me n'anava a la vora del riu, prop de casa a fer el mateix, i ara a Roma, una de les capitals amb més zones verdes d'Europa, faig el mateix. Aquesta és una de les coses que més m'agraden de la ciutat eterna, Roma és en moltes coses una ciutat única al
món i un llibre d'història i història de l'art ambulant però quan hi vius a vegades també necessites desconnectar de tantes coses com hi ha, dels milers de turistes que hi ha pel centre històric i del transit boig i una de les millors opcions, al meu modest parer, és passejar per alguna de les antigues vil·les senyorials reconvertides en parcs públics, des de la més coneguda (i de les més cèntriques) la Villa Borghese, a l'onírica Villa Toronia, la popular Villa Ada passant per la més gran (i la que tinc la sort de tenir més a prop de casa) la Villa Pamphilij que és on acostumo a anar jo a airejar la ment, a passejar, a llegir o a admirar els ànecs i la parella de cignes que hi ha al llac. Un altre dels llocs als que m'agrada anar, és un lloc no tant conegut tot i que surt en moltes guies, un parc peculiar situat darrere de la Piràmide Cestia, que és a més de parc el cementiri acatòlic de la ciutat, on hi ha enterrats alguns poetes romàntics anglesos com Keats, i que a més a més alberga una colònia de gats que es passegen entre les tombes i alguns s'acosten a saludar els visitants; de veritat que és un lloc únic i amb un encant especial.

llegint a Villa Pamphili

Començar de nou no és fàcil però és sempre una experiència positiva i que aporta un creixement personal com poques coses. Si teniu "el gusanillo" no el feu callar i proveu, potser el que viureu no serà allò que pensàveu ni les coses seran sempre senzilles però repeteixo que val la pena!

Sempre amb les veles a punt per seguir navegant on el rumb ens porti!

Roma en només 2 dies?

Molt bones!!

I ja estem a finals de novembre... temporada baixa pel que fa als viatges... els primers dies de fred, el canvi de color de les fulles dels arbres,les nits que s'escurcen... que voleu que us digui a mi m'encanta la tardor!! (encara que em provoqui al·lèrgia) La trobo una època bonica i romàntica (en un sentit històrico-literari que no amorós, tot i que també).

fulles que canvien de color a la Villa Borghese

Doncs en els primers dies de novembre vaig tenir la visita de la meva mare, la meva germana i el meu cunyat que mai abans havien estat a la ciutat eterna i vam aprofitar per visitar els llocs més emblemàtics. No és feina fàcil preparar una ruta per aquesta ciutat per intentar veure-ho tot en només 2 dies i mig i per això mateix vull aprofitar per compartir amb vosaltres quina va ser la ruta que vam fer per a qui pugui servir. Això sí, el mes de novembre a Roma hi ha moltes probabilitats de que plogui... i per això vam haver de dur cada dia el paraigües a la bossa i obrir-lo a estones... què hi farem. (Toti que en la resta de mes gairebé no ha plogut... Llei de Murphy suposo...)

vista des de la cúpula el 04.10.16

Van arribar el dissabte 5 de novembre a les 14h i marxaven el dimarts 8 a la mateixa hora, en aquests dies doncs vam recórrer uns 25 km per carrers i carrerons d'adoquins i monuments més i menys antics... No està gens malament!! I és que aquesta ciutat com he dit en les anteriors entrades per descobrir-la s'ha de caminar...

Dia 1 tarda: Vaticà: cúpula i basílica (recordo que a les 17 i poc aquí ja és fosc...). M'encanten les vistes des del cupolone i des que estic a Roma vivint no hi havia pujat així que aquesta era l'excusa perfecta!! Hi ha dues maneres de pujar, i és que la primera part es pot fer en ascensor o per les escales (la segona només per escales, 330...), vam triar la primera opció i ens vam estalviar així 220 escales més... que no són poques!!! la diferència de preu són 2€, però que voleu que us digui 330 no està gens malament (de pujada i les mateixes 330 de baixada....) que arriba un punt que les cames et tremolen! Les vistes però (al meu parer) mereixen tan la pena... i en aquesta època i l'hora que hi vam anar que es comença a fer fosc: sense paraules!!

panoràmica des de la cúpula (fotografia de l'estiu del 2013)

i després de baixar i veure la immensa basílica per dins, una passejadeta pel barri de Prati, poc turístic i amb bons restaurants. I després d'una bona pizza cap a descansar que l'endemà ens esperava el dia més intens.

Dia 2

Com he dit va ser el dia més intens, ja que aprofitant que era primer diumenge de mes, i que en aquesta ciutat cada primer diumenge de mes la major part dels museus i monuments tenen l'ingrés gratuït, tocava la visita del Colosseu i els Fòrums imperials. La ruta d'aquell dia va ser:

Piazza Venezia - Campidoglio - Fòrums imperials - Colosseo - Circo Massimo -

Santa Maria in Cosmedin (Bocca della Verità) - Teatro di Marcello - Ghetto

Doncs ben aviat vam agafar l'autobús fins a piazza Venezia i després de veure (per fora) l'inmens Altare della Patria vam dirigir-nos cap al Campidoglio (Capitoli) no sense admirar abans l'insulae romana (un bloc de pisos en bon estat de conservació) del s. I-II d.C.; i pujant per la Cordonata (nom que es dóna a l´escala) vam arribar a dalt de la plaça, obra de Miquel Àngel i que mereix una visita. D'allà a molts pocs metres hi ha un mirador fantàstic dels fòrums imperials que va servir per fer una petita introducció i donar una visió general de què eren i de per què servien els fòrums en l'època romana. De tots els llocs turístics que té aquesta bonica ciutat aquest mirador és un dels meus preferits, tan de dia com de nit, quan s'il·luminen alguns edificis.

vista dels fòrums des de via del campidoglio (perdoneu la qualitat... la foto és des del mòbil)

I després de veure'ls des de dalt tocava entrar-hi: "carrers" de pedra i terra, columnes sueltes aquí i allà, panells informatius,... m'encanten els fòrums però no són un lloc fàcil d'entendre i el millor és visitar-ho amb guia que us ajudarà molt a imaginar com era tot això. També entre els milions de souvenirs de la ciutat hi ha un llibret que es diu: Roma, pasado y presente (en versió castellana) i que ofereix reconstruccions dels monuments més emblemàtics de la ciutat i que és de gran ajuda en llocs com aquests.
L'entrada als fòrums és conjunta: Fòrums, Palatí i Colosseu; i us recomano entrar pels primers (sobretot perquè no trobareu cua i valen molt la pena), així com un cop a dins arribar al Palatí que ofereix unes vistes impressionants, per alguna cosa era el lloc de residència dels emperadors, no creieu? Aquell diumenge mentre visitàvem els fòrums el temps va aguantar però al moment de pujar al Palatí la pluja va fer acte de presència pel que només vam pujar-hi i donar-hi una volta ràpida per veure sobretot les vistes del Circ Màxim. Després, com que estàvem cansats vam optar per anar a dinar al Luzzi, un resturant turístic característic i bé de preu i que ofereix molt bon menjar i un tracte molt familiar (es troba a via san Giovanni in Laterano).

I un cop amb la panxa plena era hora de vistar el Colosseu, un dels emblemes de la ciutat eterna, inaugurat l'any 80 d.C i on hi cabien gairebé 70.000 persones. Recorre'l és tota una experiència.
Un cop fora vam caminar fins al circ màxim i vam vorejar els 800 metres de llargada... que es diu aviat!! Després veure la Bocca della Verità a Santa Maria in Cosmedin, on no vam fer la cua per fer-nos la típica foto, i seguint passejant fins al teatre de Marcel, un dels monuments amb un aprofitament més curiós, ja que la façana on hi havia les grades és ara (i des del s. XVI) la façana d'un edifici. D'allà al Ghetto, per reposar una mica, això si just asseure'ns en una terrassa va començar a llampegar i vam córrer a refugiar-nos al primer lloc que vam trobar i menys mal perquè va caure un bon aiguat, de no més de 10 minuts o un quart però el suficient per fer que alguns carrers baixessin amb 4 dits d'aigua...

Tornada la calma ja era fosc (ara a les 17-17.30 com a molt és fosc...) xino xano cap al Trastevere, un barri peculiar i que he de dir que va encantar a la meva família,té un aire mediterrani i una mica bohemi. Passejar pels seus carrers adoquinats que s'havien buidat per la pluja caiguda, veure les heures a les façanes i creant cortines al mig dels carrers, les típiques trattories d'estovalles de quadres vermells i blancs,... un lloc característic. Vam aprofitar també per entrar a l'església de Santa Maria in Trastevere, una de les esglésies més antigues de Roma, i que té a l'absis un bonic mosaic bizantí i conserva encara part d'aquest encant bizantí-medieval que s'ha perdut en la majoria d'esglésies de la ciutat.
I d'allà cap a casa que encara que no fos molt tard havíem caminat força i l'endemà ens esperaven també uns quants quilòmetres per fer.

Dia 3

El dilluns era el dia de visitar les places i fonts més emblemàtiques... aquelles que en gran part s'han popolaritzat gràcies a algunes pel·lícules com la piazza di Spagna o la Fontana di Trevi. Un dia més relaxat tot i que no sé perquè vam anar bastant ràpid

Piazza del Popolo-Pincio/Villa Borghese- Piazza di Spagna -Fontana di Trevi - 

Colonna - Pantheon - Piazza Navona - Campo di Fiori

des del Pincio

Com que el dia és curt vam sortir també aviat i amb autobús ens vam dirigir fins a piazza del Popolo,on vam entrar a Santa Maria del Popolo per admirar 2 obres de Caravaggio, i després vam pujar per la Salita del Pincio (Pujada del Pincio) fins al mirador amb aquest nom dins de la Villa Borghese, els jardins més coneguts i un dels més cèntrics de Roma, tot i que no els únics ni els més bonics ( a veure si tinc temps per escriure un dia una entrada sobre algunes de les vil·les d'aquesta ciutat). Des del Pincio les vistes són molt boniques i es veu gran part de la ciutat.

Fontana di Trevi sota la pluja

Vam donar una petita volta pels jardins i des d'allà vam baixar tranquil·lament fins a l'església de Trinità dei Monti, situada dalt de tot de la famosa escalinata de la Piazza di Spagna; escalinata que ha estat tancada força mesos per ala restauració i neteja i que ara fa un o dos mesos s'ha reobert al públic. I d'allà cap a la Fontana di Trevi hi ha només 10 minuts caminant. És la font més gran de Roma i està situada en una petita plaça de la que n'ocupa la meitat. És bonica però també és un dels punts de la ciutat on hi ha més turistes... cosa que la desmereix molt, nosaltres vam tenir "la sort" que plovisquejava i gràcies a això hi havia una mica menys de gent però tot i així va costar trobar el raconet per tirar la moneda (amb la mà dreta per sobre de l'espatlla esquerra segons mana la tradició) i fer la foto de rigor. Allà mateix hi ha un forn (l'antico forno a via delle muratte, la que va de la font fins a la via del Corso) i ens vam comprar uns trossets de pizza, la pizza al taglio (tallo) tan típica d'aquí i que es pot trobar en molts llocs, que consisteix en comprar trossos de pizza a pes; i això va ser el nostre dinar.

sostre de Santa Maria sopra Minerva

Després en direcció al Corso vam parar a fer un cafè a la Galleria Alberto Sordi o Colonna (i aprofitar refugiar-nos de la pluja que altra cop feia acte de presència...), i uns minuts després ens posàvem rumb altra cop, aquesta vegada en direcció al Pantheon. Abans però vam fer una parada ala que per mi és una de les esglésies més boniques de la ciutat, Santa Maria sopra Minerva, i és que m'encanta
admirar el seu sostre blau amb estrelles daurades, i és de fet una de les poques esglésies gòtiques que es conserven a la ciutat i que no van ser barroquitzades durant el s. XVII. I allà mateix hi ha el Pantheon, un antic temple romà construït (l'actual) entre el 118 i el 125 d.C, casi res! i que segueix en peu i intacte gràcies a a que el 608 es convertí en església. Des de fora sembla més gran del que és per dins i això és perquè les seves parets tenen 6m de gruix per aguantar el pes de la magnífica cúpula forada, i com que plovia vam poder desmentir el mite de que no hi entra aigua... i és que l'òcul té 9m de diàmetre... com no hi ha d'entrar aigua? el que passa que no s'acumula perquè les lloses de pedra que es troben a sota tenen forats que permeten filtrar l'aigua ràpidament.

terra mullat del Pantheon

 I d'allà cap a la piazza Navona, una gran plaça construïda damunt d'un circ romà i que en manté la forma, amb les seves tres fonts, la més coneguda és la que es troba al centre, la font dels quatre rius, obra de Brenini i que representa els rius més importants dels 4 continents més grans (Amèrica amb el Rio de la Plata, Àsia amb el Ganges, Àfrica amb el Nil i Europa amb el Danuvi) que es troba danvant
de la majestuosa església barroca de Santa'Agnese in Agone obra de Borromini. I des d'allà creuant la via del corso Vittorio Emmanuele ens vam plantar a Campo de'Fiori, una plaça pintoresca que acull un mercat a l'aire lliure en el que es poden trobar productes frescos i també souvenirs; vam trobar un venedor de "pelaverdures" que parlava tots els idiomes (o xaporrejava més ben dit) i que ens va fer una demostració amb la que no vam parar de riure, i plorar de riure! Va ser divertit.

Campo de'Fiori

El planning per aquell dia havia acabat ivam decidir tornar al Trastevere per passejar i sopar per allà. Però com que no era massa tard (i ja era fosc) la meva germana, el meu cunyat i jo vam arribar-nos al Colosseu per fer-li una foto de nit il·luminat. I un cop tornats al Trastevere vam buscar un lloc per sopar i vam optar per fer un aperitiu, una cosa que a mi m'encanta, et demanes alguna cosa per veure (un cocktail o una copa de vi) i tens opció a un buffet (o et porten un pica a pica en altres llocs), normalment coses fredes i vegetarianes tot i que hi ha excepcions. I després cap a casa a descansar.

Dia 4
Aquell dia no es van posar despertador, jo havia fet un parell de porpstes curtes, ja que només teníem el matí però al final com que es van llevar tard i havien d'acabar maletes vam optar per tornar al Vaticà i visitar Le Grotte, la cripta on hi ha enterrats alguns papes, no és un lloc és excepcional però si curiós i d'accés gratuït i a més ens queia a prop i no calia córrer. I un cop vist i revisitada la basílica va arribar l'hora del comiat...

Per mi va ser una visita molt especial i sé que vaig anar una mica a saco però el temps apretava i volia que es fessin realment una idea del què és aquesta ciutat i el perquè m'agrada i em fascina tant.De fet com més temps hi passo més còmoda m'hi sento... té molts defectes i problemes però té altres coses ue em fan sentir a casa.
En Resum: GRÀCIES PER LA VISITA FAMÍLIA!!! EL més gros ja està vist així que a la pròxima visita us ensenyaré altres llocs no tant coneguts però igual o més bonics (i de manera mes tranquil·la, promès! jajajaja)

Fins la propera navegants! :-)

Nova ubicació: Roma!

Hola de nou companys de viatge!
Doncs si, després d'un any i mig  el 31 de gener vaig deixar Cambrils per venir a Roma i aquí segueixo 9 mesos després, descobrint encara la ciutat eterna.

vista nocturna des del Gianicolo

En primer lloc perdoneu l'absència... pràcticament havia oblidat aquest blog... de fet vaig començar l'entrada al març i fins avui (13 d'octubre) no l'he reobert!!!  No tinc excusa, perquè si bé he estat enfeinada una mica de temps per actualitzar-lo l'hagués pogut treure.

En fi doncs això que aquí estic. Fins a principis del passat mes de juliol vaig estar fent d'aupair a una casa a Santa Maria delle Mole, al costat de Ciampino i a uns 20 km del centre de la ciutat, motiu pel qual (entre d'altres) al final vaig decidir canviar de lloc. I després d'una pausa cambrilenca d'un parell de mesos, del 4 de juliol al 9 de setembre vaig agafar forces per tornar cap aquí, altra cop més o menys com a aupair tot i que aquesta vegada amb molt més temps lliure per estudiar, i és que també en aquests mesos he estat (i estic encara) fent un curs de recepcionista d'hotel que m'ajudi en un futur a trobar feina aquí o a un altre lloc, no se sap mai.

El 24 de febrer de 2014 publicava en aquest mateix blog l'entrada: Roma, petita introducció a la ciutat eterna, un resum de les meves estades prèvies a la ciutat. Ara després d'aquests mesos aquí la meva idea de la ciutat ha canviat una mica, segueixo pensant que és una ciutat màgica i que es mereix almenys una vegada a la vida una visita, ara bé també he pogut notar de primera mà que no és una ciutat còmoda per viure... sobretot pel que fa a la mobilitat. Quan estàs aquí com a turista és cert que tota la part del "centre històric" on s'acumulen el 90% dels monuments i el 99% dels visitants és fàcilment accessible a peu però quan no ets turista el moure's pot ser una odissea... el metro té només dues línies (bé i una tercera en construcció que va per llarg), ambdues línies composen una X que es creua a l'estació de Termini; compta també amb una xarxa d'autobusos però que no és suficient per absorbir la mobilitat de turistes i habitants pel que gran part dels romans es desplacen en cotxe, a més aquests autobusos no tenen un horari concret, fet que fa que a vegades l'espera de l'autobús en qüestió sigui llarga (tranquil·lament 20 minuts o mitja hora). el fet és que a vegades doncs la idea romàntica que molts tenim al cap no es correspon amb la realitat, però bé,tampoc vull tirar per terra la reputació de la ciutat, vaig venir aquí encara no sé ben bé perquè i sense estar-ne del tot segura però el cas és que aquí segueixo; sempre havia dit que volia viure aquí i això estic fent, perquè: perquè són els somnis sinó per realitzar-los? Potser no serà aquest (tampoc) el meu lloc definitiu, qui sap però de moment vull seguir aprofitant l'experiència i esprémer tot allò que la ciutat m'ofereix, que no és poc!

En les properes entrades doncs espero poder explicar-vos una mica què he estat fent aquests mesos, llocs als que he tornat i llocs que he conegut i alguns dels quals m'han enamorat, com les nombroses vil·les que antigament omplien la ciutat i que avui són mansions amb jardins públics enormes i fantàstics on gaudir en companyia d'un bon llibre o de bons amics.

En fi, espero doncs que em perdoneu aquesta absència de gairebé un any!!! I si veieu que no actualitzo foteu-me un toque gent!!

Una abraçada i fins la propera amics!

Viatjar sol (2a part)

Bon dia de nou amics navegants!

Com explicava en la meva última entrada (fa 1 mes i mig, sorry!!) a finals de setembre me'n vaig anar 15 dies a la Campània italiana, no vaig poder veure tantes coses com m'hagués agradat però vaig aprofitar bé el temps, espero aviat poder fer una entrada, d'aquelles contundents, i explicar-vos tot el que vaig poder veure.

A arrel d'aquesta experiència però m'he decidit per fer aquest post, fa temps que vaig publicar viatjar sol i després d'aquesta experiència de 2 setmanes sola torno a treure el tema un altra cop, perquè sí, també hi vaig anar sola i que voleu que us digui penso que d'aquesta manera vaig poder disfrutar molt més d'aquesta experiència. La paraula que associo a viatjar sol és llibertat, tranquil·litat i, és clar, soledat però una soledat diferent a la que pots sentir en moments baixos, una soledat per gaudir del temps amb tu mateix, tots necessitem escoltar-nos de tan en tant i la distància pot ajudar a sincerar-nos i a aclarir-nos. Quan viatjo m'encanta caminar, caminar molt però de tant en tant és agradable també seure i mirar al voltant, a un parc, a un lloc amb vistes o a una plaça.

gaudint de la història al Teatro grande de Pompeia (29.09.15)

A més dels 3 desavantatges que us comentava en la primera part a 2 hi he trobat la solució!!

• no et pots fer fotos amb els monuments SOLUCIONAT!!! I tot gràcies al genial "palo-selfie"! cutre igual sí, però útil també i moltíssim per aquells que ens agrada viatjar i fer-nos alguna foto per deixar constància d'on hem estat.
• menjar sol- a això encara no hi he trobat solució... segueixo menjant en ruta quan vaig sola, un entrepà o alguna cosa per l'estil.
• no tens ningú amb qui comentar el que veus. ja anomenava en l'anterior post el whatsapp que certament és una bona opció per no sentir-se sol, però he trobat una opció encara millor i que us volia presentar: airbnb, ho coneixeu? 

És una pàgina web on trobar allotjament en cases particulars, en aquest viatge vaig estar a dues cases, una a Salerno, 3 nits i l'altra a Nàpols una setmana. Crec que per als que viatgem sols és una experiència fantàstica! Et dóna la oportunitat de fer la teva com en un hotel però alhora et dóna l'escalfor d'una llar, la possibilitat de sopar en companyia parlant tranquil·lament i comentar la teva jornada, escoltar consells dels que coneixen la zona i descobrir i fer coses que potser sol no faries. L'experiència a Nàpols va ser meravellosa, vaig estar a casa la Silvia, una noia calabresa molt oberta, que a part de tractar-me com una més de la casa, fer-me tastar les delicatessen calabreses em va fer gaudir d'algunes experiències napolitanes que sola no hagués fet mai: un sopar a Nennella, un restaurant al cor del Quartiere spagnolo, on es menja molt bé i súper bé de preu amb un personal estrambòtic, una experiència molt divertida; i provar la pizza fritta! L'especialitat napolitana, no hi ha paraules per descriure-la.

(Viure... sis lletres, nombrosos intants, milions d'emocions...)

Així que si voleu viatjar sols, feu-ho! No us freneu per les pors, de ben segur que l'experiència serà positiva, i si a més a més no voleu sentir-vos tan sols no aneu a un hotel, allotgeu-vos a una casa d'airbnb i tindreu el millor de viatjar sola i acompanyat alhora, no us n'arrepentireu.

Si ho preveu us animo també a compartir aquí les vostres experiències!

Escalfant motors per les pròximes entrades! Veles amunt i on el vent ens porti!

Olor de vacances

Molt bones viatgers!!

Sóc conscient que tinc el blog una mica abandonat... tinc una entrada a mitges (ja sabeu com va això...) que espero poder publicar aviat.

Per ara però us diré que per fi és setembre i que a finals de mes tinc previst fer unes bones vacances... el destí? Com no Itàlia! I aniré a un dels llocs que fa temps a la meva llista de llocs on anar tenia marcat com a important i per anar-hi aviat: NÀPOLS!!!!! La idea és posar en pràctica part de la ruta que vaig preparar com a projecte final del cicle de GIAT que era una ruta de Nàpols a Calabria recorrent la costa, com que tot no ho podré fer he decidit que faré Nàpols, Pompeia, Capri i la costa Amalfitana... Hi heu estat?? Alguna suggerència? En principi faig el viatge sola així que qualsevol consell és bo!! I si coneixeu algú que em pugui guiar jo encantada!

Prometo escriure, almenys,  una petita ressenya quan torni!! De momemnt una foto extreta de wikipèdia per anar fent boca :)

Una escapada per l'Empordà

Molt bones de nou companys de viatge!

Avui us vull explicar el que fins ara ha estat el meu últim “viatge”. Ja us explicava en la penúltima entrada que des del desembre estic treballant i per sorpresa un divendres em van fer saber que la setmana següent tindria vacances... En un primer moment vaig estar una mica mosca perquè amb tan poca previsió era impossible anar als destins que tenia pensats (Bèlgica, Anglaterra i com no, Itàlia), vaig mirar preus i opcions però se me n’anaven molt de pressupost; però després de pensar una mica vaig decidir que volia anar a algun lloc, descobrir un lloc on no hagués estat,... i la bombeta se’m va encendre... Era el moment de  descobrir l’Empordà!

Sempre hi havia volgut anar però allò que passa sempre: és aquí mateix, ja hi aniré... Doncs aquesta va ser la ocasió idònia. 2 nits en un hostal molt acollidor de Castelló d’Empúries i a fer quilòmetres! Així va ser com a mitjans de febrer amb el dipòsit del cotxe ple vaig començar a conduir rumb al nord! Un o dos di es abans vaig estar navegant per internet, informant-me de tot el que hi ha per veure, i no era poc! De fet amb els 3 dies que vaig estar vaig veure només una petita part, allò més destacable i conegut.

Com que explicar els 800 km de recorregut (amb lo que m’enrollo...) em portaria a escriure un post llarguíssim, em centraré (per ara) als 4 llocs que més em van agradar i marcar i són els següents:

part grega d'Empúries

estàtua d'Asclepi

Ruïnes d’Empúries: era un lloc al que feia moltíssim que volia anar, com sempre diu la meva àvia (i com a aquestes alçades ja sabreu) m’encanten les pedres! La història viva em fascina i els jaciments arqueològics en són el millor exemple. L’entrada és molt assequible (massa i tot potser, només 4,5€) i el jaciment ofereix un itinerari amb panells informatius sobre què i com era cadascun dels edificis. Hi trobem dues parts: la grega, tocant al mar, i la romana una mica més amunt i que ocupa una extensió més gran. El dia que hi vaig anar feia un sol espectacular i la temperatura era agradable, i tot i ser al febrer érem uns quants el que tombàvem per allà. Vaig estar-hi unes 2 hores, passejant sense pressa entre antigues cases, places i muralles... els mateixos llocs per on fa 2000 anys passejaven els nostres avantpassats vinguts de la mediterrània. Casualitat o no portava aquell dia les mateixes sabates que 1 any i mig abans van passejar amb la mateixa calma i també sota el sol pels fòrums imperials de Roma... I com en aquell dia la pregunta que més em feia era: quantes persones hauran caminat per aquí al llarg dels segles? En definitiva doncs us recomano anar-hi, si us agrada la història ho disfrutareu i sinó potser us ho repensareu després de veure-ho i viure-ho, perquè els llibres poden ser avorrits però les experiències són positives.

domus romana

Monestir de Sant Pere de Rodes: als llibre d’història de l’art sempre sortia com a gran exponent de l’art medieval català (tant romànic com gòtic) aquest monestir situat al damunt del Port de la Selva, mirant al mar. Jo vaig aparcar el cotxe al primer aparcament que vaig trobar, sota de l’església de Sta. Elena, i vaig fer la resta de camí a peu, són només 500 metres i us els recomano ja que és molt pla i té unes vistes fantàstiques. El conjunt monumental està format per l’església, el claustre i les antigues dependències monàstiques. L’església tot i que està completament buida per dins conserva la seva magnífica estructura i es poden apreciar perfectament les voltes del sostre. El claustre o claustres perque de fet n’hi ha dos, el més antic a sota i el de sobre molt reconstruït però que segueix transmetent aquella màgia i tranquil·litat dels claustres. De les dependències se’n conserva poca cosa, el lloc on hi havia la cuina, el refectori i altres sales que actualment no son visitables com la biblioteca. Es pot entrar també al campanar tot i que no s’hi pot pujar, a l’igual que a l’altra torre, on si es pot accedir és a la terrassa que és un fantàstic mirador del cap de Creus i on hi ha el restaurant, del que no puc valorar res ja que no hi vaig entrar. Animeu-vos a visitar-lo i feu-ho amb temps, contagieu-vos de la tranquil·litat que ofereix aquest lloc i admireu amb calma tot el magnífic conjunt arquitectònic.

panoràmica del monestir

Panoràmica de Cadaqués

Cadaqués: Aquest poble emblema mediterrani, de cases blanques amb finestres blaves que es precipiten en pendent cap al mar i al que no hi havia estat mai. S’hi respira calma, tranquil·litat i convida a seure admirant-ne el paisatge. Vaig aparcar el cotxe a l’entrada del poble (en un pàrquing Saba que em va costar un ronyó...), i sense saber on anava vaig començar a caminar cap amunt per carrerons de pedra estrets, i vaig arribar a l’església de Santa Maria, i tot i que no hi vaig poder entrar perque estava tancada si que des de la porta vaig poder admirar el retaule barroc i em va semblar preciós, m’hagués agradat poder-lo admirar de més a prop, una excusa per tornar. Des d’allà els carrers començaven a baixar i després de poca estona vorejant la muntanya per la vora del mar vaig arribar a la platja, des d’on es pot admirar la “foto” més típica del poble. I com que era mitja tarda i feia solet vaig aprofitar per fer un tallat a primera línia de mar.

Peratallada: Un poblet medieval que va ser tota una sorpresa, me’l van recomanar a l’oficina de turisme d’El Port de la Selva i també la mestressa de l’hostal de Castelló d’Empúries on dormia. Em va costar arribar-hi, no perque sigui difícil de trobar sinó perque seguint les “instruccions” del gps vaig trigar el triple (em va fer passar per camins de terra i pretenia fer-me creuar barrancs) però el viatge va valdre la pena. El poble es troba dins d’un recinte emmurallat rodejat per un fossar, a dins s’hi troba el castell, l’antiga torre de l’homenatge i conserva també tot un entrellat de carrers de pedra estrets i amb un encant especial que costa descriure en paraules.

façana de l'església de Castelló d'Empúries

Castelló d’Empúries: Com ja he dit abans és el lloc on em vaig allotjar les dues nits que vaig passar fora. Però a més de trobar-hi un lloc fantàstic per desconnectar vaig descobrir un poble molt bonic. Castelló d'Empúries va ser la capital del comptat d'Empúries durant diversos segles a l'Edat mitjana. el nucli antic el formen un entramat de carrers estrets i irregulars, carrers que conviden a passejar-hi tranquil·lament. Destacable és també l'església de Santa Maria (anomenada també la catedral de l'Empordà), amb un interior gòtic molt bonic, així com el palau comptal, seu de l'actual Ajuntament.

Fins aquí els cinc llocs que més em van agradar, vaig visitar molts més llocs: l’Escala, Sant Martí d’Empúries, El Port de la Selva, Pals, Empuriabrava, Tossa de Mar i potser me’n deixo algun però com he dit si digués alguna cosa de tots aquest post no s’acabaria mai.

Espero que us animeu a visitar algun dels llocs que us he proposat i que compartiu amb mi l’experiència!

Fins al pròxim destí!

Dublin

Bones de nou amics viatgers!

Avui us explicaré el meu viatge a Dublin, la capital irlandesa. 

Aviat farà tres anys d'aquest viatge, originàriament era un viatge lingüístic de l'Escola d'Hoteleria i Turisme de Cambrils on estava estudiant el cicle formatiu de GIAT; però sincerament de lingüístic poc...

panoràmica de Dublin des del Guiness storeHouse

El viatge va ser un recorregut per tot el país des de Dublin fins a Cork i després fins a Connemara amb un temps limitat, però a la capital hi vam passar 3 dies i és per on més vam poder caminar i explorar al nostre ritme tot i que estava tot bastant programat.

exemple d'edifici neoclàssic dublinès

Dublin és una ciutat de més d'un milió d'habitants (gairebé 2 si hi sumem l'àrea metropolitana) situada a la costa est al vell mig de l'illa d'Irlanda. El primer que em va cridar l'atenció de la ciutat va ser la seva arquitectura i és que com podeu observar en aquesta fotografia feta des del punt més alt de la ciutat tots els edificis són molt semblants: un màxim de dos o tres plantes i de color vermellós-ataronjat dels totxos. Tota la ciutat és pràcticament igual i només destaquen les esglésies i alguns edificis públics, aquests blancs i d'estil neoclàssic.

La ciutat en si és bonica però, per mi de tot el que vaig veure del país és el que menys em va agradar... Com us he dit vam recorrer tota la costa irlandesa amb autocar (moltes hores d'autocar) i això ens va permetre veure les carreteres i els fantàstics paisatges i colors de les terres irlandeses.

El primer que vam visitar és el museu més visitat del país, el Guiness storeHouse, la fàbrica de la famosa cervesa negra Guiness. Aquí s'expliquen els ingredients i el procés per a la fabricació d'aquesta cervesa espessa i amb fort gust de torrat. Hi ha diversos pisos i a dalt de tot hi ha un mirador que inclou el tast d'una pinta, la mesura que s'utilitza als països anglosaxons per als líquids, I és que servir una Guiness és tot un ritual! Primer s'ha d'omplir el got amb una inclinació de 45º sense omplir-la del tot i deixar-la reposar fins que l'espuma puja i després s'acaba d'omplir. I aquest n'és el resultat:

En una de les plantes del museu, la quarta si la memòria nio em falla us fan un “curs” per servir-la correctament i us donen un diploma.

lateral de St. Patrick's

Sortint del museu vam fer una passejada a peu tornant al hostel i vam passar per la catedral de Saint Patrick’s,, catedral nacional d’Irlanda però no la principal de Dublín, que és la catedral de la Santíssima Trinitat. És una catedral construïda amb pedra entre el 1200 i el 1270 i d’estil gòtic normand, el problema és que no hi vam poder entrar, m’hagués agradat veure-la per dins (no hi puc fer més m’encanten les esglésies). Vam seguir passejant pels carrers peatonals del centre i vam entrar al parc de St Stephen, no gaire gran però amb un llac i cignes.

estàtua Molly Malone

D’allí camí del Trinity College vam passar per la estàtua de Molly Malone, una atracció turística de la ciutat. Representa l’estàtua d’una peixatera, que segons una cançó popular irlandesa, tenia una gran bellesa i venia el marisc fresc al port de la ciutat tot cridant “Musclos i escopinyes fresques!” (i diuen les males llengües que a part de peixatera era prostituta de nit). És habitual trobar grups de turistes fent-se fotos amb l’estàtua, molts d’ells posant-hi les mans als pits.

Fins aquí el primer dia a Dublín.

El segon vam anar al castell, però com que érem un grup gran i la visita no estava organitzada ens vam quedar sense poder entrar-hi. L’edifici data del segle XVIII i va ser la seu del govern britànic a l’illa fins al 1922. En els seus voltants hi ha també una petita església i uns jardins, ambdós recomanables com podeu veure a les fotos.

interior de l'església del castell

jardins del castell

I del castell xino xano pel costat del riu Liffey fins al Phoenix park, un dels parcs urbans més grans d’Europa, del que només vaig recórrer una petita part, ja que juntament amb la meva amiga i companya de classe i de viatge Elena vam optar per seure a la gespa al costat del llac aprofitant el bon dia. Tot i així si teniu temps és un parc pel que val la pena passejar i on hi trobareu cérvols, cignes, i potser algun que altre cavall.

Després tornada al centre i temps lliure que vam aprofitar per dinar en un típic pub i passejar una mica. També vam entrar als jardins del Trinity College i una petita part del grup va entrar a la biblioteca del mateix, on es troba el The book of Kells, un manuscrit del segle IX, i és un dels llibres de l’edat mitjana més ben conservats.

Després d’això alguns van aprofitar aquesta última nit per anar a Temple bar, la zona d’oci nocturn de la ciutat, però jo no em vaig trobar massa bé i no vaig poder-hi anar.

I fins aquí la meva experiència per la capital irlandesa, tinc molt bon record d'aquell viatge sobretot per les persones amb qui el vaig fer, i com que sé que les meves companyes de viatge son seguidores del blog, una abraçada molt gran Elena, Teresa i Encarna!!!

vista des del riu

  Espero no trigar en enllestir la nova entrada i que ens retrobem aviat per aquí!!
Una abraçada companys de viatge!

Excuses per l'absència

Mare meva des del mes d'octubre que no actualitzo el blog!! Us demano perdo amics i seguidors!!

A principis d'octubre en l'entrada carregant piles us explicava una mica el motiu pel que havia trigat tant a tornar a escriure i tot i que donava per acabada la resituació hi han hagut nous canvis que m'han tingut molt ocupada i no he pogut gestionar bé el temps. I és que a principis de desembre vaig començar a treballar i en un principi entre el cansament i uns horaris complicats no trobava cap raconet per escriure

Dit això vull que sapigueu que fa temps que tinc una entrada a mitges (amb temps vull dir mesos!!!) i que tinc ganes de publicar-la però encara em queda una mica, i és que crear una entrada requereix temps: triar les fotos (quan viatjo faig moltíssimes fotos i no és fàcil fer la tria), editar-les, escriure el text i inserir-hi les fotos mantenint el format.

Moltes gràcies per la vostra comprensió i prometo buscar estones per acabar l'entrada pendent i de buscar nous destins per explicar-vos. 

Aquí us deixo aquesta foto amb una magnífica frase d'Oscar Wilde i per animar-vos a vosaltres també a portar sempre un diari quan viatgeu!

    

Una abraçada amics i fins molt aviat (espero)!! El vaixell segueix en marxa :)