Marxar...

Pendre la decisió de marxar no és fàcil, gens fàcil. No som conscients de tot el que implica aquesta decisió: perdre el teu dia a dia, canviar el tipus de contacte amb els teus, família i amics; la manera de fer les coses; el menú diari; la manera de relacionar-se amb els altres. Els canvis fan respecte (fins i tot por?), significa renunciar a moltes coses però alhora significa també obrir un ventall de possibilitats inimaginables.

En el meu cas personal sempre (des de ben petita) que havia dit que viuria a Roma i aquella idea seguia ressonant dins del meu cap però el pas costava, sempre hi ha excuses per no donar-lo, però un dia mirant per internet vaig començar a buscar, tot i no estar-ne convençuda, ofertes com a au-pair a la ciutat eterna, i de seguida vaig rebre una proposta interessant. En un primer moment vaig sentir por, incredulitat, poc a poc comentat-ho amb algunes persones i veient la seva reacció (sorprenentment tothom n'estava encantat!) i les seves paraules: Que bé! És el que sempre havies volgut! I tant que ho has de fer! vaig començar a pensar-hi seriosament i tot i no estar-ne al 100% convençuda ho vaig fer. 

Diuen que marxar és una decisió valenta, ja m'ho havien dit quan vaig marxar a Londres però no hi vaig fer molt de cas, suposo que perquè per dins estava morta de por i en aquell moment no creus que siguis valent, sinó que simplement segueixes una corrent on no saps ni com hi has entrat (almenys així va ser en el meu cas), és un provo a veure, sempre puc tornar; cosa que dóna una sensació de seguretat.

Els inicis no són fàcils però poc a poc (a vegades massa poc a poc...) vas trobant el teu lloc i et vas adaptant a tot allò que al principi era nou i que ara ja és rutina. Veure't completament sol en un ambient desconegut intimida, la necessitat de conèixer gent nova porta a fer coses que segurament en el teu àmbit anterior no t'havies ni plantejat i porta a crear relacions molt intenses amb gent que en una altra situació potser no hi hauries ni creuat una paraula, gent com tu, que sap com et sents i que et pot entendre; m'agrada anomenar-lo l'efecte "Gran Hermano" perquè és allò que sempre explicaven els concursants (en les primeres edicions) que dins d'aquella casa els sentiments es magnifiquen, i això passa també quan ets fora. Tot i això també és molt difícil arribar a conèixer realment la gent i els moments de soledat són molts, potser no soledat física però si espiritual (per dir-ho d'alguna manera). Hi ha moments de frustració i llàgrimes, fins i tot penediment, marxar és tenir moments de voler engegar-ho tot a la merda i tornar enrere, de preguntar-te: Què estic fent? marxar és sentir-se perdut moltes vegades, sentir que estàs remant enmig d'un oceà sense veure la terra per cap costat; tot i això també hi ha moments de felicitat quan l'acció més simple de totes et surt bé i veus que les coses progressen, perquè ho fan. 

Trobes a faltar moltes coses, coses que potser abans no havies donat importància. Els aniversaris dels més propers, les celebracions familiars o d'amics, els naixements, les notícies importants que arriben per escrit perquè és difícil cara a cara o via skype; tot són dates agredolces en que t'agradaria que realment existís aquell "canvi de lloc instantani del Son Goku, per poder córrer al costat dels teus (que encara que hagis marxat segueixen i seguiran sent "els teus") per abraçar-los en els moments complicats o per estar al seu costat celebrant qualsevol cosa, o simplement compartint un cafè. Marxar és rebre un missatge que et diu: Et trobo a faltar i que els ulls se t'omplin de llàgrimes al mateix temps que somrius; missatges sincers i plens de sentiments intensos.

Marxar és també oblidar una mica la teva pròpia llengua, dubtar quan parles amb els teus de com es diu una paraula o traduir directament d'una llengua que ha esdevingut la teva de cada dia i sentir-te a vegades estúpid però riure. És descobrir noves expressions i paraules i adonar-te que en la pròpia llengua no hi ha una traducció exacta del concepte i incorporar-la creant una llengua pròpia amb una mica de cada; adonar-te que a vegades penses en una llengua estrangera amb la que no has crescut i sorprendre't però al moment estar content perquè això significa que estàs integrat.

I quan tornes uns dies, sempre amb l'agenda amunt i avall intentant quadrar amb tothom, esmorzar amb un, vermut amb un altre, dinar amb un tercer, cafè amb un quart i sopar amb algú altre encara; intentar ajuntar gent per poder allargar una mica més els temps junts. és com diu el Miquel Blanchs i Piqué en el seu blog (https://mikbp.wordpress.com/2017/07/29/ser-un-guiri-a-casa-teva/): És veure a tothom i no tenir temps per estar amb ningú). És intentar posar-se al dia evitant els detalls del dia a dia, perdre's en algunes converses perquè no saps de què es parla, que comparteixin records dels que tu ja no formes part i sentir que t'hagués agradat ser-hi. És conèixer els petits quan ja no són tan petits i perdre't com creixen i veure que quan els retrobes no saben qui ets i que et mirin estrany. Són aquelles abraçades en que esclates a plorar sense saber ben bé perquè, quan totes aquelles emocions fins al moment contingudes es deixen anar de cop. És no saber ben bé què explicar quan et pregunten i respondre sempre a les mateixes preguntes. És passejar de nou pels carrers i llocs que t'han vist créixer i emocionar-te, veure com han tancat algunes botigues i les noves que s'han obert; és trobar-ho tot igual però diferent.

Aquesta és per mi una de les coses més difícils d'explicar: trobar-ho tot igual però diferent, perquè és llavors quan te n'adones del pas que has fet, de que la realitat del lloc i dels teus segueix bastant igual però que ja no és la teva, que tu ja no encaixes en aquell espai on abans encaixaves perfectament. Adonar-te que tu també has canviat... que ja no ets la mateixa persona que va marxar, que has guanyat coses però n'has perdut d'altres, un xoc amb una realitat ambigua i que desperta sentiments contradictoris i melancòlics recordant com era i recordant que tu hi formaves part.

Acomiadar-se de nou de la gent és sempre delicat, i sempre la mateixa pregunta: quan tornes a venir? i haver de respondre, no ho sé... intentaré que no passi molt de temps però no ho puc assegurar, tan aviat com ho sàpiga us escric i ens organitzem. Carregar la maleta d'embotit, sobretot fuet, secallona i llom; aquelles coses a les que estaven tan acostumat i que te n'adones que no existeixen i que aprens a racionar per no quedar-te sense. Anar amb la maleta una mica buida per portar cap aquí allò i allò altre i anar acumulant aquelles petites coses que són importants o aquelles peces de roba i sabates que tenies mig abandonades.

És acostumar-te als aeroports, conèixe'ls amb els ulls tancats, saber on pots comprar l'aigua una mica més petita i més barata, on una revista, o cap a quina part estan aquelles botigues per passar l'estona i fer l'espera més curta. Saber moure't amb una maleta de mà amunt i avall amb una habilitat que no hauries mai pensat de poder adquirir.

Perquè ja no sé on és casa meva però estic contenta d'haver fet aquest pas, perquè són molts els moments durs però també ho són els moments bons; perquè he conegut persones extraordinàries, perquè he viscut coses que ni hagués somiat mai, perquè he sentit coses que d'una altra manera no hagués pogut fer. Per tot això (de moment) aquí seguiré, intentant seguir endavant!

Deconnexió quotidiana

Hola hola!

Avui trenco una mica amb la temàtica habitual del blog, la veritat és que fa bastant de temps que no faig vacances :(. Bé, a l'agost sí que uns dies vaig estar a Burgos a veure si algun dia m'animo a explicar l'experiència.

Avui us volia parlar del fet de començar de nou en una altra ciutat, en un altre país; un lloc on no coneixes ningú i en el que les costums són diferents. El principi com sempre mai és fàcil i són bastants els moments en que et preguntes si ha valgut la pena, però el temps poc a poc posa les coses al seu lloc. Conèixer gent pot costar una mica i tot i que al principi sempre havia evitat relacionar-me amb altres immigrants com jo, al final veus que es la millor opció i poc a poc vas formant el teu grup i coneixent més i més gent locals i foranis. Cal dir que les noves tecnologies i les xarxes socials poden ser una gran ajuda per trobar grups o activitats que serveixen per conèixer gent.

prop del Tamesis entre Richmond i Kingston upon Thames

 Ja vaig experimentar els primers 2 mesos que vaig passar a fora (a Pisa fa gairebé 5 anys ja!) que les amistats que es fan mentre ets fora són d'una altra manera, a vegades ho he anomenat l'efecte "gran hermano" i és que tot és molt més intens i de seguida es crea un lligam fort amb gent que fa poc que coneixes, ens agradi o no som éssers socials i necessitem de la companyia dels altres, i per molt que tots necessitem també moments de tranquil·litat i soledat també en altres moments necessitem estar en contacte amb altres per no sentir-nos sols i el millor d'estar amb altres que estan en la mateixa situació que tu és que poden entendre com et sents. Estant fora sovint trobes a faltar coses del lloc d'origen i persones amb qui la distància poc a poc va quebrant la relació i el fet de poder-ho compartir amb els que com tu saben que se sent ja ajuda moltíssim (com una teràpia de grup...).

palau de Villa Pamphilij

També poc a poc vas descobrint llocs nous i que t'aporten tranquil·litat, llocs on desconnectar. A mi personalment m'agrada molt llegir i disfruto anant a algun parc quan fa sol i seient a un banc o sota l'ombra d'algun arbre mentre em transporto a un altre món més o menys llunyà, més o menys real. Ja els 6 mesos que vaig passar a Londres sovint me n'anava a la vora del riu, prop de casa a fer el mateix, i ara a Roma, una de les capitals amb més zones verdes d'Europa, faig el mateix. Aquesta és una de les coses que més m'agraden de la ciutat eterna, Roma és en moltes coses una ciutat única al
món i un llibre d'història i història de l'art ambulant però quan hi vius a vegades també necessites desconnectar de tantes coses com hi ha, dels milers de turistes que hi ha pel centre històric i del transit boig i una de les millors opcions, al meu modest parer, és passejar per alguna de les antigues vil·les senyorials reconvertides en parcs públics, des de la més coneguda (i de les més cèntriques) la Villa Borghese, a l'onírica Villa Toronia, la popular Villa Ada passant per la més gran (i la que tinc la sort de tenir més a prop de casa) la Villa Pamphilij que és on acostumo a anar jo a airejar la ment, a passejar, a llegir o a admirar els ànecs i la parella de cignes que hi ha al llac. Un altre dels llocs als que m'agrada anar, és un lloc no tant conegut tot i que surt en moltes guies, un parc peculiar situat darrere de la Piràmide Cestia, que és a més de parc el cementiri acatòlic de la ciutat, on hi ha enterrats alguns poetes romàntics anglesos com Keats, i que a més a més alberga una colònia de gats que es passegen entre les tombes i alguns s'acosten a saludar els visitants; de veritat que és un lloc únic i amb un encant especial.

llegint a Villa Pamphili

Començar de nou no és fàcil però és sempre una experiència positiva i que aporta un creixement personal com poques coses. Si teniu "el gusanillo" no el feu callar i proveu, potser el que viureu no serà allò que pensàveu ni les coses seran sempre senzilles però repeteixo que val la pena!

Sempre amb les veles a punt per seguir navegant on el rumb ens porti!

Roma en només 2 dies?

Molt bones!!

I ja estem a finals de novembre... temporada baixa pel que fa als viatges... els primers dies de fred, el canvi de color de les fulles dels arbres,les nits que s'escurcen... que voleu que us digui a mi m'encanta la tardor!! (encara que em provoqui al·lèrgia) La trobo una època bonica i romàntica (en un sentit històrico-literari que no amorós, tot i que també).

fulles que canvien de color a la Villa Borghese

Doncs en els primers dies de novembre vaig tenir la visita de la meva mare, la meva germana i el meu cunyat que mai abans havien estat a la ciutat eterna i vam aprofitar per visitar els llocs més emblemàtics. No és feina fàcil preparar una ruta per aquesta ciutat per intentar veure-ho tot en només 2 dies i mig i per això mateix vull aprofitar per compartir amb vosaltres quina va ser la ruta que vam fer per a qui pugui servir. Això sí, el mes de novembre a Roma hi ha moltes probabilitats de que plogui... i per això vam haver de dur cada dia el paraigües a la bossa i obrir-lo a estones... què hi farem. (Toti que en la resta de mes gairebé no ha plogut... Llei de Murphy suposo...)

vista des de la cúpula el 04.10.16

Van arribar el dissabte 5 de novembre a les 14h i marxaven el dimarts 8 a la mateixa hora, en aquests dies doncs vam recórrer uns 25 km per carrers i carrerons d'adoquins i monuments més i menys antics... No està gens malament!! I és que aquesta ciutat com he dit en les anteriors entrades per descobrir-la s'ha de caminar...

Dia 1 tarda: Vaticà: cúpula i basílica (recordo que a les 17 i poc aquí ja és fosc...). M'encanten les vistes des del cupolone i des que estic a Roma vivint no hi havia pujat així que aquesta era l'excusa perfecta!! Hi ha dues maneres de pujar, i és que la primera part es pot fer en ascensor o per les escales (la segona només per escales, 330...), vam triar la primera opció i ens vam estalviar així 220 escales més... que no són poques!!! la diferència de preu són 2€, però que voleu que us digui 330 no està gens malament (de pujada i les mateixes 330 de baixada....) que arriba un punt que les cames et tremolen! Les vistes però (al meu parer) mereixen tan la pena... i en aquesta època i l'hora que hi vam anar que es comença a fer fosc: sense paraules!!

panoràmica des de la cúpula (fotografia de l'estiu del 2013)

i després de baixar i veure la immensa basílica per dins, una passejadeta pel barri de Prati, poc turístic i amb bons restaurants. I després d'una bona pizza cap a descansar que l'endemà ens esperava el dia més intens.

Dia 2

Com he dit va ser el dia més intens, ja que aprofitant que era primer diumenge de mes, i que en aquesta ciutat cada primer diumenge de mes la major part dels museus i monuments tenen l'ingrés gratuït, tocava la visita del Colosseu i els Fòrums imperials. La ruta d'aquell dia va ser:

Piazza Venezia - Campidoglio - Fòrums imperials - Colosseo - Circo Massimo -

Santa Maria in Cosmedin (Bocca della Verità) - Teatro di Marcello - Ghetto

Doncs ben aviat vam agafar l'autobús fins a piazza Venezia i després de veure (per fora) l'inmens Altare della Patria vam dirigir-nos cap al Campidoglio (Capitoli) no sense admirar abans l'insulae romana (un bloc de pisos en bon estat de conservació) del s. I-II d.C.; i pujant per la Cordonata (nom que es dóna a l´escala) vam arribar a dalt de la plaça, obra de Miquel Àngel i que mereix una visita. D'allà a molts pocs metres hi ha un mirador fantàstic dels fòrums imperials que va servir per fer una petita introducció i donar una visió general de què eren i de per què servien els fòrums en l'època romana. De tots els llocs turístics que té aquesta bonica ciutat aquest mirador és un dels meus preferits, tan de dia com de nit, quan s'il·luminen alguns edificis.

vista dels fòrums des de via del campidoglio (perdoneu la qualitat... la foto és des del mòbil)

I després de veure'ls des de dalt tocava entrar-hi: "carrers" de pedra i terra, columnes sueltes aquí i allà, panells informatius,... m'encanten els fòrums però no són un lloc fàcil d'entendre i el millor és visitar-ho amb guia que us ajudarà molt a imaginar com era tot això. També entre els milions de souvenirs de la ciutat hi ha un llibret que es diu: Roma, pasado y presente (en versió castellana) i que ofereix reconstruccions dels monuments més emblemàtics de la ciutat i que és de gran ajuda en llocs com aquests.
L'entrada als fòrums és conjunta: Fòrums, Palatí i Colosseu; i us recomano entrar pels primers (sobretot perquè no trobareu cua i valen molt la pena), així com un cop a dins arribar al Palatí que ofereix unes vistes impressionants, per alguna cosa era el lloc de residència dels emperadors, no creieu? Aquell diumenge mentre visitàvem els fòrums el temps va aguantar però al moment de pujar al Palatí la pluja va fer acte de presència pel que només vam pujar-hi i donar-hi una volta ràpida per veure sobretot les vistes del Circ Màxim. Després, com que estàvem cansats vam optar per anar a dinar al Luzzi, un resturant turístic característic i bé de preu i que ofereix molt bon menjar i un tracte molt familiar (es troba a via san Giovanni in Laterano).

I un cop amb la panxa plena era hora de vistar el Colosseu, un dels emblemes de la ciutat eterna, inaugurat l'any 80 d.C i on hi cabien gairebé 70.000 persones. Recorre'l és tota una experiència.
Un cop fora vam caminar fins al circ màxim i vam vorejar els 800 metres de llargada... que es diu aviat!! Després veure la Bocca della Verità a Santa Maria in Cosmedin, on no vam fer la cua per fer-nos la típica foto, i seguint passejant fins al teatre de Marcel, un dels monuments amb un aprofitament més curiós, ja que la façana on hi havia les grades és ara (i des del s. XVI) la façana d'un edifici. D'allà al Ghetto, per reposar una mica, això si just asseure'ns en una terrassa va començar a llampegar i vam córrer a refugiar-nos al primer lloc que vam trobar i menys mal perquè va caure un bon aiguat, de no més de 10 minuts o un quart però el suficient per fer que alguns carrers baixessin amb 4 dits d'aigua...

Tornada la calma ja era fosc (ara a les 17-17.30 com a molt és fosc...) xino xano cap al Trastevere, un barri peculiar i que he de dir que va encantar a la meva família,té un aire mediterrani i una mica bohemi. Passejar pels seus carrers adoquinats que s'havien buidat per la pluja caiguda, veure les heures a les façanes i creant cortines al mig dels carrers, les típiques trattories d'estovalles de quadres vermells i blancs,... un lloc característic. Vam aprofitar també per entrar a l'església de Santa Maria in Trastevere, una de les esglésies més antigues de Roma, i que té a l'absis un bonic mosaic bizantí i conserva encara part d'aquest encant bizantí-medieval que s'ha perdut en la majoria d'esglésies de la ciutat.
I d'allà cap a casa que encara que no fos molt tard havíem caminat força i l'endemà ens esperaven també uns quants quilòmetres per fer.

Dia 3

El dilluns era el dia de visitar les places i fonts més emblemàtiques... aquelles que en gran part s'han popolaritzat gràcies a algunes pel·lícules com la piazza di Spagna o la Fontana di Trevi. Un dia més relaxat tot i que no sé perquè vam anar bastant ràpid

Piazza del Popolo-Pincio/Villa Borghese- Piazza di Spagna -Fontana di Trevi - 

Colonna - Pantheon - Piazza Navona - Campo di Fiori

des del Pincio

Com que el dia és curt vam sortir també aviat i amb autobús ens vam dirigir fins a piazza del Popolo,on vam entrar a Santa Maria del Popolo per admirar 2 obres de Caravaggio, i després vam pujar per la Salita del Pincio (Pujada del Pincio) fins al mirador amb aquest nom dins de la Villa Borghese, els jardins més coneguts i un dels més cèntrics de Roma, tot i que no els únics ni els més bonics ( a veure si tinc temps per escriure un dia una entrada sobre algunes de les vil·les d'aquesta ciutat). Des del Pincio les vistes són molt boniques i es veu gran part de la ciutat.

Fontana di Trevi sota la pluja

Vam donar una petita volta pels jardins i des d'allà vam baixar tranquil·lament fins a l'església de Trinità dei Monti, situada dalt de tot de la famosa escalinata de la Piazza di Spagna; escalinata que ha estat tancada força mesos per ala restauració i neteja i que ara fa un o dos mesos s'ha reobert al públic. I d'allà cap a la Fontana di Trevi hi ha només 10 minuts caminant. És la font més gran de Roma i està situada en una petita plaça de la que n'ocupa la meitat. És bonica però també és un dels punts de la ciutat on hi ha més turistes... cosa que la desmereix molt, nosaltres vam tenir "la sort" que plovisquejava i gràcies a això hi havia una mica menys de gent però tot i així va costar trobar el raconet per tirar la moneda (amb la mà dreta per sobre de l'espatlla esquerra segons mana la tradició) i fer la foto de rigor. Allà mateix hi ha un forn (l'antico forno a via delle muratte, la que va de la font fins a la via del Corso) i ens vam comprar uns trossets de pizza, la pizza al taglio (tallo) tan típica d'aquí i que es pot trobar en molts llocs, que consisteix en comprar trossos de pizza a pes; i això va ser el nostre dinar.

sostre de Santa Maria sopra Minerva

Després en direcció al Corso vam parar a fer un cafè a la Galleria Alberto Sordi o Colonna (i aprofitar refugiar-nos de la pluja que altra cop feia acte de presència...), i uns minuts després ens posàvem rumb altra cop, aquesta vegada en direcció al Pantheon. Abans però vam fer una parada ala que per mi és una de les esglésies més boniques de la ciutat, Santa Maria sopra Minerva, i és que m'encanta
admirar el seu sostre blau amb estrelles daurades, i és de fet una de les poques esglésies gòtiques que es conserven a la ciutat i que no van ser barroquitzades durant el s. XVII. I allà mateix hi ha el Pantheon, un antic temple romà construït (l'actual) entre el 118 i el 125 d.C, casi res! i que segueix en peu i intacte gràcies a a que el 608 es convertí en església. Des de fora sembla més gran del que és per dins i això és perquè les seves parets tenen 6m de gruix per aguantar el pes de la magnífica cúpula forada, i com que plovia vam poder desmentir el mite de que no hi entra aigua... i és que l'òcul té 9m de diàmetre... com no hi ha d'entrar aigua? el que passa que no s'acumula perquè les lloses de pedra que es troben a sota tenen forats que permeten filtrar l'aigua ràpidament.

terra mullat del Pantheon

 I d'allà cap a la piazza Navona, una gran plaça construïda damunt d'un circ romà i que en manté la forma, amb les seves tres fonts, la més coneguda és la que es troba al centre, la font dels quatre rius, obra de Brenini i que representa els rius més importants dels 4 continents més grans (Amèrica amb el Rio de la Plata, Àsia amb el Ganges, Àfrica amb el Nil i Europa amb el Danuvi) que es troba danvant
de la majestuosa església barroca de Santa'Agnese in Agone obra de Borromini. I des d'allà creuant la via del corso Vittorio Emmanuele ens vam plantar a Campo de'Fiori, una plaça pintoresca que acull un mercat a l'aire lliure en el que es poden trobar productes frescos i també souvenirs; vam trobar un venedor de "pelaverdures" que parlava tots els idiomes (o xaporrejava més ben dit) i que ens va fer una demostració amb la que no vam parar de riure, i plorar de riure! Va ser divertit.

Campo de'Fiori

El planning per aquell dia havia acabat ivam decidir tornar al Trastevere per passejar i sopar per allà. Però com que no era massa tard (i ja era fosc) la meva germana, el meu cunyat i jo vam arribar-nos al Colosseu per fer-li una foto de nit il·luminat. I un cop tornats al Trastevere vam buscar un lloc per sopar i vam optar per fer un aperitiu, una cosa que a mi m'encanta, et demanes alguna cosa per veure (un cocktail o una copa de vi) i tens opció a un buffet (o et porten un pica a pica en altres llocs), normalment coses fredes i vegetarianes tot i que hi ha excepcions. I després cap a casa a descansar.

Dia 4
Aquell dia no es van posar despertador, jo havia fet un parell de porpstes curtes, ja que només teníem el matí però al final com que es van llevar tard i havien d'acabar maletes vam optar per tornar al Vaticà i visitar Le Grotte, la cripta on hi ha enterrats alguns papes, no és un lloc és excepcional però si curiós i d'accés gratuït i a més ens queia a prop i no calia córrer. I un cop vist i revisitada la basílica va arribar l'hora del comiat...

Per mi va ser una visita molt especial i sé que vaig anar una mica a saco però el temps apretava i volia que es fessin realment una idea del què és aquesta ciutat i el perquè m'agrada i em fascina tant.De fet com més temps hi passo més còmoda m'hi sento... té molts defectes i problemes però té altres coses ue em fan sentir a casa.
En Resum: GRÀCIES PER LA VISITA FAMÍLIA!!! EL més gros ja està vist així que a la pròxima visita us ensenyaré altres llocs no tant coneguts però igual o més bonics (i de manera mes tranquil·la, promès! jajajaja)

Fins la propera navegants! :-)

Nova ubicació: Roma!

Hola de nou companys de viatge!
Doncs si, després d'un any i mig  el 31 de gener vaig deixar Cambrils per venir a Roma i aquí segueixo 9 mesos després, descobrint encara la ciutat eterna.

vista nocturna des del Gianicolo

En primer lloc perdoneu l'absència... pràcticament havia oblidat aquest blog... de fet vaig començar l'entrada al març i fins avui (13 d'octubre) no l'he reobert!!!  No tinc excusa, perquè si bé he estat enfeinada una mica de temps per actualitzar-lo l'hagués pogut treure.

En fi doncs això que aquí estic. Fins a principis del passat mes de juliol vaig estar fent d'aupair a una casa a Santa Maria delle Mole, al costat de Ciampino i a uns 20 km del centre de la ciutat, motiu pel qual (entre d'altres) al final vaig decidir canviar de lloc. I després d'una pausa cambrilenca d'un parell de mesos, del 4 de juliol al 9 de setembre vaig agafar forces per tornar cap aquí, altra cop més o menys com a aupair tot i que aquesta vegada amb molt més temps lliure per estudiar, i és que també en aquests mesos he estat (i estic encara) fent un curs de recepcionista d'hotel que m'ajudi en un futur a trobar feina aquí o a un altre lloc, no se sap mai.

El 24 de febrer de 2014 publicava en aquest mateix blog l'entrada: Roma, petita introducció a la ciutat eterna, un resum de les meves estades prèvies a la ciutat. Ara després d'aquests mesos aquí la meva idea de la ciutat ha canviat una mica, segueixo pensant que és una ciutat màgica i que es mereix almenys una vegada a la vida una visita, ara bé també he pogut notar de primera mà que no és una ciutat còmoda per viure... sobretot pel que fa a la mobilitat. Quan estàs aquí com a turista és cert que tota la part del "centre històric" on s'acumulen el 90% dels monuments i el 99% dels visitants és fàcilment accessible a peu però quan no ets turista el moure's pot ser una odissea... el metro té només dues línies (bé i una tercera en construcció que va per llarg), ambdues línies composen una X que es creua a l'estació de Termini; compta també amb una xarxa d'autobusos però que no és suficient per absorbir la mobilitat de turistes i habitants pel que gran part dels romans es desplacen en cotxe, a més aquests autobusos no tenen un horari concret, fet que fa que a vegades l'espera de l'autobús en qüestió sigui llarga (tranquil·lament 20 minuts o mitja hora). el fet és que a vegades doncs la idea romàntica que molts tenim al cap no es correspon amb la realitat, però bé,tampoc vull tirar per terra la reputació de la ciutat, vaig venir aquí encara no sé ben bé perquè i sense estar-ne del tot segura però el cas és que aquí segueixo; sempre havia dit que volia viure aquí i això estic fent, perquè: perquè són els somnis sinó per realitzar-los? Potser no serà aquest (tampoc) el meu lloc definitiu, qui sap però de moment vull seguir aprofitant l'experiència i esprémer tot allò que la ciutat m'ofereix, que no és poc!

En les properes entrades doncs espero poder explicar-vos una mica què he estat fent aquests mesos, llocs als que he tornat i llocs que he conegut i alguns dels quals m'han enamorat, com les nombroses vil·les que antigament omplien la ciutat i que avui són mansions amb jardins públics enormes i fantàstics on gaudir en companyia d'un bon llibre o de bons amics.

En fi, espero doncs que em perdoneu aquesta absència de gairebé un any!!! I si veieu que no actualitzo foteu-me un toque gent!!

Una abraçada i fins la propera amics!

Viatjar sol (2a part)

Bon dia de nou amics navegants!

Com explicava en la meva última entrada (fa 1 mes i mig, sorry!!) a finals de setembre me'n vaig anar 15 dies a la Campània italiana, no vaig poder veure tantes coses com m'hagués agradat però vaig aprofitar bé el temps, espero aviat poder fer una entrada, d'aquelles contundents, i explicar-vos tot el que vaig poder veure.

A arrel d'aquesta experiència però m'he decidit per fer aquest post, fa temps que vaig publicar viatjar sol i després d'aquesta experiència de 2 setmanes sola torno a treure el tema un altra cop, perquè sí, també hi vaig anar sola i que voleu que us digui penso que d'aquesta manera vaig poder disfrutar molt més d'aquesta experiència. La paraula que associo a viatjar sol és llibertat, tranquil·litat i, és clar, soledat però una soledat diferent a la que pots sentir en moments baixos, una soledat per gaudir del temps amb tu mateix, tots necessitem escoltar-nos de tan en tant i la distància pot ajudar a sincerar-nos i a aclarir-nos. Quan viatjo m'encanta caminar, caminar molt però de tant en tant és agradable també seure i mirar al voltant, a un parc, a un lloc amb vistes o a una plaça.

gaudint de la història al Teatro grande de Pompeia (29.09.15)

A més dels 3 desavantatges que us comentava en la primera part a 2 hi he trobat la solució!!

• no et pots fer fotos amb els monuments SOLUCIONAT!!! I tot gràcies al genial "palo-selfie"! cutre igual sí, però útil també i moltíssim per aquells que ens agrada viatjar i fer-nos alguna foto per deixar constància d'on hem estat.
• menjar sol- a això encara no hi he trobat solució... segueixo menjant en ruta quan vaig sola, un entrepà o alguna cosa per l'estil.
• no tens ningú amb qui comentar el que veus. ja anomenava en l'anterior post el whatsapp que certament és una bona opció per no sentir-se sol, però he trobat una opció encara millor i que us volia presentar: airbnb, ho coneixeu? 

És una pàgina web on trobar allotjament en cases particulars, en aquest viatge vaig estar a dues cases, una a Salerno, 3 nits i l'altra a Nàpols una setmana. Crec que per als que viatgem sols és una experiència fantàstica! Et dóna la oportunitat de fer la teva com en un hotel però alhora et dóna l'escalfor d'una llar, la possibilitat de sopar en companyia parlant tranquil·lament i comentar la teva jornada, escoltar consells dels que coneixen la zona i descobrir i fer coses que potser sol no faries. L'experiència a Nàpols va ser meravellosa, vaig estar a casa la Silvia, una noia calabresa molt oberta, que a part de tractar-me com una més de la casa, fer-me tastar les delicatessen calabreses em va fer gaudir d'algunes experiències napolitanes que sola no hagués fet mai: un sopar a Nennella, un restaurant al cor del Quartiere spagnolo, on es menja molt bé i súper bé de preu amb un personal estrambòtic, una experiència molt divertida; i provar la pizza fritta! L'especialitat napolitana, no hi ha paraules per descriure-la.

(Viure... sis lletres, nombrosos intants, milions d'emocions...)

Així que si voleu viatjar sols, feu-ho! No us freneu per les pors, de ben segur que l'experiència serà positiva, i si a més a més no voleu sentir-vos tan sols no aneu a un hotel, allotgeu-vos a una casa d'airbnb i tindreu el millor de viatjar sola i acompanyat alhora, no us n'arrepentireu.

Si ho preveu us animo també a compartir aquí les vostres experiències!

Escalfant motors per les pròximes entrades! Veles amunt i on el vent ens porti!